La mostra que Imma Merino presenta, fuig del concepte expressat anteriorment, constituint en l’actualitat, una clara manifestació en contra de les vel·leïtats de la moda conceptual, l‘abstracció o l’informalisme, en molts casos estils artístics de difícil comprensió, que han arribat a provocar la incomunicació de l’espectador.
Imma Merino presenta un concepte de l’Realisme, on malgrat la precisió del seu tractament, la idiosincràsia del tema no té importància. L’artista, tan sols fa esment a una certa actitud davant la realitat, en la qual la plasmació d’aquesta, no té perquè ser necessàriament còpia o imitació, encara que si ajustar-se a certa visió generalitzada, a través d’oferir entorns i personatges atractius, joc cromàtic de tons vius, suaus i neutres, pinzellada pulcra i una lluminositat intensa i aclaparadora, tot això per oferir una contemplació plàcida i serena, molt agradable a l’espectador, que admira tant el seu tractament tècnic com l’escena o situació expressades en l’obra, amb per tal de transmetre una pintura nítida i transparent, que s’acosti a l’espectador a l’art, sense complicacions.
Pierre Auguste Renoir
Si l’art pogués explicar-se, com deia Renoir ja no seria art, perquè l’art és, sensacions, emocions i vivències. I avui dia el que no és teorizable no és bo i el resultat és que moltes obres anomanades d’art, necessiten d’un llibre d’instruccions per comprendre-les i el trist és que cap llibre pot explicar els sentiments de l’artista, l’emoció que ha sentit en el seu interior en el moment en què ha dislumbrat la flama de la inspiració.
És per aquestes i altres raons que és grat; reconfortant diria jo, poder veure, sentir i gaudir d’una obra que a més de pensada i viscuda és també sentida en l’ànima de l’artista. Una obra que ens emociona el contemplar-la, que ens atrau sense vacil·lacions i ens envolta i arrossega com desitjava Renoir.
El treball d’Imma Merino és un goix per als sentits i ho és més encara quan sense presses anem entrant en l’obra, permetent que sigui part de nosaltres o nosaltres d’ella, per poder gaudir del que l’artista ha plasmat i poder percebre les emocions que l’artista ha sentit en el moment de la seva creació. És llavors quan un s’adona que l’espai pintat per Imma Merino és només una excusa que l’artista ha utilitzat per donar-nos a conèixer un món de sensacions i sentiments, un espai que ens diu que l’obra no acaba en els límits de la tela, sinó que aquests només indiquen el que l’artista l’ha pres per donar-nos a entendre que més enllà de el quadre, segueix havent bellesa, segueix havent vida, segueix havent sentiments i emocions.
En l’obra d’Imma Merino, no només són visibles les formes i colors col·locats sàviament per l’artista, sinó també el seu univers personal, aquest univers nascut de les seves entranyes i que ens ofereix a través del seu art, perquè nosaltres també siguem partícips d’ell i puguem descobrir el resultat de la seva llibertat creativa.
Tot és aigua, el nostre cos està compost per gairebé un 80% d’aigua i, a causa de la importància del líquid element en tots els contextos, sorgeix la seva sèrie dedicada a la natura. Està formada per nus naturals, és a dir per paisatges d’aigua; des de l’aigua que s’aboca en un got allargat, passant per l’aigua de les canelles, rius i la força de les onades de la mar, fins a l’aigua de les fonts i els boscos, continguda en el substrat verd bàsic, a la terra. Sempre aigua, element deliqüescent que domina el món, que exerceix el seu poder en qualsevol àmbit.
El nu és aigua, amb ombres que destaquen la seva presència en àmbits determinats, en moments precisos, deliberats, perquè les seves ombres són colors, cromatismes, tons que demostren la seva força, estructurant allò que compon una realitat directa.
Treballa el detall, buscant la realitat, constatant la determinació de l’actitud, però, també, mostra en esbossos, apunts i dibuixos als seus personatges en la fugacitat de l’instant. Mentre, les seves pintures, es nodreixen d’actituds més simbòliques, especialment els nus femenins, construint-escenaris deliqüescents, amb ombrejats, colors aquosos que desmaterialitzen la realitat d’un cos nu, que destaca perquè és atractiu, tot i que l’Imma el que busca és la perfecció de la bellesa.
Destaca l’actitud enquadrada dins de la serena contemplació de la vida i les particularitats de l’existència, el recurs a el detall, centrant la composició, permetent-li a l’Imma Merino indagar en els prolegòmens de la determinació de moment.
L’atzar, la força de l’instant és la que governa una obra que s’assenta en els cànons clàssics, en una actitud derivada de l’estudi i la determinació. La seva és una determinació envoltant en la que el més important és la força del moment, l’hàlit de l’instant en un context en el qual tot flueix com l’aigua.
De la Asociación Internacional de Críticos de Arte
.
Veig algunes de les obres de l’Imma Merino com “marines humanes”, no només per la zona en la qual estan exalçades, que dóna indicis de ser marítima, molls, platges, sinó també en la utilització de les seves tonalitats, en les quals predominen els blaus i blancs, carregats d’una llum diürna molt potent, lateral en la majoria dels casos, que projecta una ombra, la qual és l’única cosa que podem observar del que envolta als seus personatges, a ells mateixos i la seva pròpia projecció. La resta passa a segon pla, al principi d’una forma sintètica, com seria el cas dels molls d’aigües blaves i planes, per posteriorment prescindir de fons figuratiu completament, sumint a la figura en un buit que no ens dóna la mera possibilitat de distreure’ns del seu missatge: “l’individu urbà, en un moment de relax, de silenci intern, de calma, que ens evoca un món paral·lel de què van sortir, diferent, ple d’assossec i atemporalitat”.
La joventut, bellesa i l’estat de serenitat porten a l’espectador a envejar als mateixos personatges de el quadre, a identificar-se amb ells; ¿Qui no s’ha sentit transportat a un altre món al dedicar uns minuts de repòs en un agradable dia de sol? Com en un moment de fusió amb aquesta llum que transporta cap al no res, l’exterior a tu mateix ja no existeix, només una immensa pau i quietud et petrifiquen en un instant que no vols deixar escapar. És una manera d’eternitzar aquest moment.
Sol, llum, benestar, tranquil·litat, assossec, pau; els protagonistes de la seva obra sembla que han abandonat el món tal com és, el anodí i ordinari, per a ser elevats a un món gairebé diví, etern en el seu moment de joventut i bellesa, ens evoca temps immemorials, com ho fos la cultura grega o egípcia, potser una barreja de les dues, un cànon grec encarnat en el món actual.
El deixant de la seva obra em fa pensar en el camí creatiu que porta a un artista a realitzar diferents temes i la forma de plasmar-los. Començant des de la recreació de la realitat tot just tal com és, per passar a interpretar-lo a poc a poc per un camí personal, retrats, paisatges, marines; marines que comencen a desdibuixar per la mateixa acció de l’aigua, però ja en el quadre, els xorreons, la pintura transformada en un mitjà aqüífer, de nou retrats i figura humana però ara envaïda per aquesta humitat desdibuixada de la seva pintura, els fons, zones que acaben fins i tot per cobrir a la mateixa figura, per donar-li un sentit nou a la seva pròpia visió i reivindicació del tema, la dona en moltes ocasions.
Momentàniament es deixa entabanar per l’aigua, la plasma en els seus quadres i finalment és aquest aigua, aquest element marí el que penetra en les seves figures per a ser transformades en “marines humanes”, tempestes de mar que formen la serenitat dels seus cossos retratats .
La seva obra no està guiada ni per formulismes ni per modes, i es amb aquesta llibertat que tots els veritables artistes han de tenir, que ella interpreta amb la màxima veracitat els missatges que li dicta el seu esperit i que li serveixen per realitzar les seves obres, sempre dintre de la seva manera d’entendre la pintura. Però aquest compromís que té amb la realitat, no l’impedeix treballar amb allò visible per arribar a la seva essència i d’aquesta manera, transmetre mitjançant les seves teles, les emocions, que l’han portat a crear la seva obra.
Pere Ventura Julià – (Artista pintor)