Els germans Jordi i Jaume van ser els meus mestres, els meus mestres de referència i encara que fa ja bastants anys de les seves morts tots dos segueixen vius en el meu cor.
Perquè vaig triar el Castell Burriac:
“La tria d’aquest quadre d’en Jordi Arenas ha estat una decisió més emocional que raonada. Podria buscar arguments sobre castells abandonats, salamanqueses i dracs i de ben segur que podria trobar meravelloses faules que argumentesis la meva decisió, pero no sería real, no os puc enganyar. Ha estat cal com purament emocional, ratllant la irracionalitat, el defuig del mundà, la incongruencia d’un estat ple de records i emocions lligats a la persona del que va ser molt més que un mestre per mi, un amic, quasi un pare!. No, no hem demaneu raonaments, deixeu-me ser transportada pels sentits primigenis d’unes sensacions que no es poden explicar amb la paraula.”