La pintura figurativa és aquella a la qual reconeixem el pintat, ja siguin objectes, persones, paisatges, plantes, animals… encara que el representat no existeixi a la natura com per exemple un drac alat.
És possible trobar aquestes representacions deformades, exagerades, idealitzades , simplificades o sent elements simbòlics … , però si es reconeixem el pintat llavors estem davant una obra figurativa.
Quan no parlem de pintura o art figuratiu llavors fem referència a l’abstracció. Són termes oposats.
Encara que i malgrat això, hi ha graus, una pintura figurativa pot estar molt simplificada o esquematitzada però si es continua reconeixent el representat continua sent figurativa.
Dins de la pintura figurativa podem trobar extrems gairebé oposats, des de on la imatge és tan real que fins i tot podem veure aspectes que s’escapen a l’ull fins a elements apenes traçats amb una línia o dues, esquemàtics i pintats amb colors que distin de la realitat. “Si reconeixem el pintat llavors és art figuratiu, encara que siguin dues línies o una taca.
El pintor/a quan s’enfronta a una obra figurativa pot o no tenir el model davant o pot pintar utilitzant la seva imaginació i la seva memòria. També pot començar la seva obra davant el model prenent anotacions del natural per a després, acabar-lo en el seu taller o realitzar-la en l’entorn on es troba el seu model (plen air), fins i tot pot prendre com a referència una fotografia (millor si l’ha fet el mateix).
El relat d’aquest estil és tan vast com la pròpia història de la representació. En la prehistòria ja trobem exemples d’aquesta mena de pintura, en Altamira veiem bells animals plasmats en les profunditats de les coves. A Alemanya en la caverna “*Hohle *Fels” va ser descoberta una peça tallada en un ullal de mamut que es creï pot tenir més de 35.000 anys d’antiguitat. I és que aquest tipus d’art es ve desenvolupant des de els albors de la humanitat fins als nostres temps, està lluny de desaparèixer (contràriament al que alguns van vaticinar) aquest estil està guanyant presència en diferents àmbits artístics, si és que en algun moment la va perdre, sent un dels estils de més demanda en el món sencer.
No sols les arts visuals (pintura i escultura principalment) contenen l’expressió “figuratiu”. Altres manifestacions artístiques poden desenvolupar d’una manera o un altre la figuració. Arquitectura, literatura, arts decoratives, arts escèniques (dansa, teatre, opera o fins i tot la música) poden tenir elements descriptius de la realitat física.
Però, evidentment són les arts visuals, les que manifesten amb major abundància l’art figuratiu
Gèneres de la pintura figurativa
Històricament s’han classificat les obres d’art separant-les o ordenant-les segons el tema tractat, a aquestes divisions les hi ha anomenat gèneres.
Els gèneres més valorats històricament han estat aquells que tractava aspectes de l’ésser humà, esdeveniments històrics, retrats, les seves lleis. Actualment això ja no és així, el genere ha deixat de tenir rellevància en l’art contemporani centrant la divisió entre pintura abstracta o figurativa.
Avui dia les classificació dels estils figuratius separa les arts prèvies amb el propòsit d’afegir èmfasi i expandir l’anàlisi de l’art contemporani.
Alguns estils figuratius
La història de l’art, des dels seus començaments està repleta d’art figuratiu, tant és així que utilitzar el mot ha estat innecessari. Si bé, com tots sabeu la història també té meravelloses excepcions a la figuració que podem trobar, per exemple, en l’art prehistòric, l‘art esquemàtic ibèric, el període geomètric de la ceràmica grega -segles IX al VIII a.c.-, la gran part de l’art islàmic “aniconisme“.
Fins que al segle XX irrompés amb gran força l’art abstracte, no va ser necessari utilitzar l’expressió art figuratiu
Podem distingir dos grans i genèrics estils dins de l’art figuratiu: Quan es representa d’una manera detallada, molt cuidat l’aspecte i l’aparença del pintat, imitant la seva forma, proporció, textura, color i d’altra banda la figuració que mostra imatges recognoscibles però no realistes, en les quals es pot recórrer a la fantasia, la distorsió, el subjectivisme de l’artista deformant la realitat.
Realisme: Es desenvolupa en la segona meitat del segle XX. És una tendència semblant a l’hiperrealisme i té com a meta la mímesi amb el real. Es centra en les realitats socials, enfront del Naturalisme “al natural” ( estils molt similars) que se centra més en l’estètica.
Nou Realisme: El nou realisme neix paral·lelament al Pop Art dels Estats Units, encara que al contrari que el Pop Art, aquest es fixa en la faceta més fosca i desagradable del capitalisme. El nou realisme recupera el quotidià de la nostra societat per a convertir-los en símbols del consum, o el transforma en un objecte de culte. Ens mostra la bellesa que hi ha en el quotidià
Hiperrealisme: Pintura figurativa que apareix a la dècada dels 60 del segle XX en contraposició a la abstracció. Popularment s’associa a una visió superlativa de la realitat. Plasma tots els detalls podent mostrar, fins i tot aquells que a simple vista no es veuen.
Expressionisme: El pintor expressionista s’expressa d’una manera subjectiva, deformant la realitat per a mostrar la naturalesa i a l’home subjectes a sentiments, és a dir, per a reflectir uns determinats sentiments deformarà la forma i el color real del pintat.
Impressionisme: S’inicia a Europa la segona meitat del segle XIX. Intenta captar l’instant i la llum del moment. L’artista impressionista pinta el moment més que les formes. Molt utilitzat per paisatgistes encara que també en els altres gèneres. Els seus traços es caracteritzen per ser breus i ràpids. Va ser un moviment clau per al desenvolupament posterior del posimpresionisme i les avantguardes.
Naïf: Aquest estil es caracteritza per la ingenuïtat, els colors brillants, contrastats i una perspectiva interpretada d’una manera lliure i gairebé infantil si és que n’hi ha.
Pop-Art: Neix als EUA com a expressió del rebuig a l’expressionisme abstracte i tornant a la figuració, amb forta inspiració popular, prenent referents de la publicitat i els mitjans de comunicació en massa.
Cubisme: Es basa en la deformació de la realitat, organitza l’espai en una trama geomètrica i utilitza una gamma de colors freds i apagats.
Surrealisme: Aquest moviment posa el seu interès en el món dels somnis, la imaginació, la fantasia amb un influència intensa de la psicoanàlisi. S’expressa alliberant a la ment de qualsevol racionalitat mostrant l’inconscient.
Nova figuració : S’inicia en la segona meitat del segle XX i es caracteritza pel retorn a la figuració front o com a reacció a l’abstracció. Els pintors tracten els seus temes d’una manera informal i expressionista.
[elementor-template id=”4120″]