Pintors contemporanis realistes espanyols, pintors vius que estan treballant per delectar-nos a tots. Aquesta és la segona part d’un article anterior que vaig publicar fa unes setmanes amb el títol: Grans artistes vius del realisme Espanyol – Primera Part.
Una vegada més aquesta no pretén ser una selecció dels “millors pintors contemporanis realistes espanyols”, no sóc jo qui per a decidir una cosa així ni crec que es pugui ser taxatiu en una cosa tan subjecta a interpretacions i per tenir l’art una part important clarament subjectiva. En qualsevol cas torno a repetir: «No estan tots els que són però són tots els que estan».
Madrid 1970, al qual vaig tenir el plaer de conèixer el desembre passat en la festa d’artistes del MEAM (Museo Europeo de Arte Moderno). Estem davant un dels grans pintors d’aquest país i del qual gairebé tots hem pogut gaudir d’alguns dels seus paisatges urbans, encara que Pedro no es limita al paisatge urbà, també desenvolupa amb mestratge el nu i el retrat. Va començar a formar-se en el Taller de les Arts i en el 2000 va ingressar en la Facultat de Belles arts de la Universitat Complutense de Madrid. No el preocupen els premis ni els títols, encara que ha estat premiat unes «quantes» vegades.
Madrid 1949. És un dels representants espanyols del Nou Realisme de major impacte. Auto-exigent i meticulós no fa concessions al mercantilisme. Va ser en els anys 90 quan el seu llenguatge personal i nou aconsegueix la seva major expressivitat. La seva pintura és centra en l’humà, en els seus estats emocionals i en com aquests es manifesten en la seva part física.
Els personatges de Golucho estan marcats per la vida, són intensos, palpitants d’experiències. Els seus retrats solen ser cruels i personals. La seva tècnica és complexa on el virtuosisme del segle XXI rugeix amb feresa.
Pedro Campos
(Madrid, 1966). L’hiperrealisme de Pedro Campos no passa desapercebut. Aquest pintor madrileny, d’evident influència Pop Art, fa dubtar a l’espectador de si aquesta enfront d’una pintura o a una fotografia. Ha treballat com a decorador d’interiors, com a il·lustrador publicitari i fins i tot com a restaurador. Des de 1998 es dedica exclusivament a la pintura i se’l considera dels millors hiperrealistes del món.
Pedro plasma la quotidianitat a través en les seves obres amb objectes que solem ignorar donant-los la lluentor que mereix tot allò que fa les nostres vides mes agradable.
Alcoi 1960. No cal ser molt espavilat per a descobrir en l’obra d’Ignacio la seva admiració per Mariano Fortuny, pintor de referència del S.XIX. Ignacio té una pinzellada hàbil i amb l’agilitat del mestre que és i que li permet donar moviment als seus personatges.
Aquest pintor crea personatges que són alhora reals, intensament misteriosos i onírics emmarcats en una atmosfera inconfusible a través de la que confereix als seus personatges sorgits de la seva imaginació la centralitat de cada escena.
Josefa Medina
Belalcázar 1966. Pintora autodidacta encara que també es forma assistint a cursos d’altres artistes per a ampliar els seus coneixements i perfeccionar el seu treball. Gran amant del dibuix. Treballa l’oli amb veladures a partir d’una grisalla. Ha il·lustrat alguns llibres i exposat en les principals ciutats espanyoles. La sensibilitat de Josefa es transmet en unes pintures plenes de dolçor.
Asunción Montejano
Una artista figurativa de gran qualitat que es maneja a la perfecció amb gran varietat de tècniques pictòriques, aquarel·la, oli, pastel, amb les quals aconsegueix resultats admirables. Asunción és eclèctica i navega entre el realisme, el realisme màgic i un estil figuratiu que no deixa indiferent. La seva gamma cromàtica és agradable i harmoniosa i atorga als seus personatges caràcter i personalitat.
Mar Marin
València 1979. De vocació primerenca Mar pinta des de la seva infantesa, desenvolupa un realisme amb un toc simbolista. La seva obra està plena de missatges profunds que ens convida a la reflexió. La figura humana i el retrat en particular són un tema recurrent en l’obra d’aquesta artistes valenciana.
Lluis Ribas
El Masnou 1949. En una època on abunden els pintors “omple-pixels”, és agradable conèixer a *Lluis Ribas. Excel·lent pintor d’àgil pinzellada de quadres de gran format no deixen indiferent a l’espectador. Lluis centra la seva atenció en la dona envoltada de naturalesa, principalment en platges. Cal ressaltar els seus retrats de la societat magrebina.
Lluis a treballat dirigint revistes de còmic, fotonovelas, com a il·lustrador, fotògraf i dissenyador gràfic fins a 1975, quan es dedica exclusivament a la pintura.
Jesús Ingles
Cartagena 1989. El pintor que va ser deixeble de Felix Rodríguez de la Fonte. Jesús col·labora amb nombroses associacions ecologistes amb la seva obra i està immers en un projecte que té la fi de despertar la «consciència de protecció de la naturalesa» a través de l’art i la cultura en general. Felix li va ensenyar que l’Ésser humà com a espècie dominant té la responsabilitat de protegir la terra.
L’hiperrealisme gairebé fotogràfic de Jesús és d’un meticulós gust pel detall, composicions complexes i carregat d’amor per la naturalesa i especialment d’animals que acompanyen a humans xamànics.
Vicente Romero Redondo
Madrid, 1956. Se’l coneix per les seves gràcils noies al pastel retratades en moments de solitud en un entorn romàntic i ple de lluminositat. Vicente sap transmetre bellesa i serenitat. La seva formació acadèmica va estar basada principalment en l’escultura, no obstant això sobresurt la seva habilitat amb la tècnica del pastel, encara que també usa l’oli en moltes de les seves obres. El seu interès sembla centrar-se d’una manera molt especial en l’íntim món del femení reflectint la llum del mediterrani.
María Moreno
(1930-2020). La llum d’Antonio López, és una de la llarga llista de dones que lamentablement han quedat relegades malgrat la seva brillantor. És un exemple de l’acatament als rols de gènere. María és una dona introvertida que s’acull en la pintura fugint de la realitat. La seva obra lamentablement s’aombra per la resplendor del seu company i espòs es va limitar a pintar per als seus, per a la seva casa, per a si mateixa. María, dedicada a cuidar de les seves filles va continuar pintant en la seva intimitat i ho va fer pintant magistralment el que l’envoltava, escales, passadissos, interiors, flors, natures mortes… va pintar el que tenia a mà. En la seva obra es percep una sensibilitat innocent davant la llum i les formes, una pintura amable, lluminosa, pura delicadesa que algun dia ha de veure’s revaloritzada. María bru ha mort 17 de febrer d’aquest any 2020. Descansi en pau.
Isabel Quintanilla
Madrid 1938 – 2017 Malgrat ser aquest un article sobre pintors vius, no puc deixar de nomenar a la recentment morta (10/2017) Isabel Quintanilla. No es visibilitza d’igual manera a pintores que a pintors pel que no deixaré escapar l’oportunitat d’esmentar a una gran artista que va pertànyer al nou realisme espanyol, concretament al grup conegut com els Realistes madrilenys. La majoria de les seves obres són natures mortes d’objectes senzills i quotidians executats amb mestratge i gran sensibilitat, atorgant-los vida i on l’espai és tan protagonista com els propis objectes Estic recordant el seu got (1969). Però aquesta pintora no es va limitar a les natures mortes, també ens va delectar amb els seus sobris interiors encara que mancats de dramatisme i paisatges de càrrega intimista. La seva obra es caracteritza per una llum difusa.
[elementor-template id=”4120″]