Sent molt nena, des que tinc records i us asseguro que tinc records molt primerencs, m’he sento agredida pel món, per la societat, una societat que em semblava i em continua semblant hostil i cruel, hostilitat que he trobat en companys, fins i tot entre amics i familiars. Sentia i sento que el món m’agredeix.

El meu refugi, el meu art. No recordo el dia que vaig començar a dibuixar i acolorir, només recordo fent-lo. La meva mare solia dir: “Només cal donar-li un llapis i ja no la hi sent”, record a la meva mare cosint i jo als seus peus, entre fils i retalls, amb un full de paper i un llapis, a vegades molts llapis de colors. El que sí record és que quan dibuixava, quan pintava, el món se silenciava. Només érem el meu art i jo.

Quan pintava, el món deixava callava. Quan pinto el soroll cessa, la violència cessa, l’agressivitat es deté, només queda el silenci i el meu món interior. Moltes vegades em diuen que la meva pintura transmet pau, relaxació, tranquil·litat, fins i tot amor. Aquest és el meu món interior, el món del silenci. On tot es converteix en pau i assossec.

Entra en les meves pintures i reposa la teva ànima com jo vaig descansar la meva en pintar-ho, troba aquest lloc de confort absolut, on tot està bé, on la cordialitat, l’amabilitat, la generositat i la protecció estan presents en cada pinzellada, en cada gest, en cada plec. I quan “sorgeixi” un crit, recorda que és el crit de l’alliberament.